dimecres, 27 de març del 2013

las Flores de Monika



Diu la Clara que les coses arriben quan han d'arribar i hi estic d'acord... però quin mal fan quan arriben i quin mal fa saber que això era el que havia de passar i res més.
Diumenge en el dominical de la Vanguardia hi havia aquesta carta dels lectors.


Tenint en compte que normalment no llegeixo el diari, obrir el dominical i trobar-me aquesta carta, va ser com si me l'haguessin escrit directament a mi.

M'he sentit molt abatuda, molt enfonsada, molt emprenyada...però també molt acompanyada per tots vosaltres i he passat uns dies de paranoia total passant del riure al plor en milisegons... (hacer un moni, eh noies!!!)

Tinc comentaris emocionats i emocionants, tinc el correu electrònic, el twitter, el facebook, el whatsapp, el Line,... ple de missatges de confort i de paraules boniques.

He desvirtualitzat a part de les seves amigues, he abraçat i he fet més petons en la darrera setmana que en un any sencer... (jo tampoc sóc gaire petonera, però ara ho necessitava).


He comprovat que sóc molt més forta del que pensava, que el JO PUC és veritat i que només depèn de mi.
He anat i segueixo anant en una muntanya russa d'emocions.
He plorat fins al límit de la deshidratació.
M'ha saltat el cor cada vegada que tinc un missatge d'ella, perque en Luigi segueix fent servir el seu megaTelefon i plorem junts de tant en tant... M'agrada pensar que li sóc una mica d'ajuda, ell és un gran consol per a mi.


Farem una cosa grossa en memòria seva. Tingueu-ho en compte!!! Jo encara no puc liar-la, però he posat a pensar a part del món ganxetil...


Us deixo una llista amb posts que m'han trencat. Sense cap ordre. Ni cronològic, ni alfabètic, ni d'importància. Gaudiu-los, són poesia del fons del cor.
Gràcies a tots i a totes, per tot el que heu fet per mi i per ella.
.
.
.
.
.
.
I ara...
.
.
.
.

Farem una pausa de Setmana Santa. Uns dies d'organització interna, de respirar aire pur del Pirineu, de dormir, d'esquiar si fa solet i de ganxetar davant la llar de foc i tornaré amb força, perquè ella s'ho val, perquè ella ho volia i ho va deixar embastat. Encara no sé exactament cap on anirem, però tornarem a engegar.

Prometo escriure posts més estructurats, jajaja, o no...
i prometo tornar a traduir-los. Però no us queixeu per això, ja he posat el widget del traductor...

24 comentaris:

  1. hola amiga! Vine a desearte una feliz y amorosa semana santa rodeada de tu familia. Las flores muy hermosas y el artículo de prensa que publicaste está buenisimo, aplicable a la vida diaria, muy positivo! bessitos y mi cariño desde mi panalito en venezuela. marisela:)

    ResponElimina
  2. Les fases del dol:
    1. Rabia (15 dies)
    2. Aceptació (uns 3 mesos)... per que a mi?
    3. DEpresió (1-2 anys)

    I s' han de passar les tres per estar totalment "curada", per acabar sent aquesta dona més forta que abans... és un camí dur pero que t 'ensenyarà moltes coses noves de tu...

    Suposo que al marit de la monika ja li han explicat a l' hospital, pero dir-te que a bcn hi ha grups de dol. Jo hi vaig anar quan havien passat uns 6 mesos de la mort del meu germà... cadascú es com és, hi ha gent que per el seu caracter hi encaixa més, hi ha gent que no hi encaixa... a mi poder anar-hi em va ajudar a no veure'm com un bitxo raro i a acceptar el que ens ha passat... jo vaig anar al centre "renacer", si et serveix d' ajuda... (anava al grup de pares que han perdut un fill)

    ResponElimina
    Respostes
    1. m'hagués agradat veure't diumenge...

      gràcies per ser aquí

      Elimina
  3. A mí me pasó lo que nunca, me brotó acné en todo el lado izquierdo de la cara del sistema nervioso de lo que lloré toda la semana pasada.
    Tristemente pasa como con todo, hay que pasar un proceso de duelo que es impepinable.
    Yo perdí a una de mis mejores amigas de la infancia de leucemia con 14 años y a otra grandísima amiga con 19 años, de muerte súbita.
    Se pasa tan mal... perder a un amigo es perder una parte de nosotros mismos, enterrarla.
    Pienso todos los días en Luigi, en cómo estará.
    Un beso enorme!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. si a nosotras nos ha quedado un inmenso vacío, no me puedo ni llegar a imaginar el suyo...

      un beso enorme igual!!

      Elimina
  4. Hola guapa hay un rebrote de emociones que no podemos controlar. A mi me ha gustado mucho conocernos a muchas de vosotras gracias a este mal trago. Prometí reabrir mi blog y lo haré así k te mandare el enlace y así podrás leer las tonterías que a veces se me ocurren.
    Un beso muy grande.

    ResponElimina
    Respostes
    1. reabre el blog, inés, será de gran ayuda

      hubiera preferido conoceros en cualquier otra situación, pero, es una gran suerte teneros cerca

      un beso muy grande igualmente

      Elimina
  5. Hola Sònia! Tens una capacitat d'afrontar les coses més gran del què et penses. I d'aquesta en sortirás enfortida. Ningú ens ha dit que aquest camí sigui fàcil, però fins que no ens hi trobem ...
    Una abraçada molt forta i espero notícies de la que es prepara! Torna amb molta força!

    ResponElimina
    Respostes
    1. jo vivia en un món fantàstic de llum i color...
      No m'havia passat mai una cosa tan dolorosa i per ser la primera suposo que encara fa més mal... o no...
      Enfin, que de mica en mica anirem aprenent a conviure amb aquest buit que ens ha quedat...

      una abraçada i ja parlarem ben aviat!

      Elimina
  6. Muchas gracias por tus palabras. Además tú también estás pasando tu duelo... Por cierto, esa foto del texto de Cecilia Busto (Asturias), yo tengo una amiga que se llama así... igual hasta es la misma (¿cuántas Cecilias Busto de Asturias hay?), qué casualidades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. que bonito si fuera ella... le podrías decir lo que me ha gustado,ayudado,emocionado su texto

      gracias a ti también por tus palabras

      Elimina
    2. Estoy esperando que me lo confirme. Qué tal vas?

      Elimina
    3. Pues no es mi amiga. Ya se lo dijo más gente...

      Elimina
    4. que pena que no lo fuera, hubiera sido el sumum de las casualidades... pero bueno, el texto era muy bonito y estaba dedicado a mi!!!

      voy yendo voy yendo,
      mi vida "normal" no ha cambiado, trabajo, niños, casa, familia... todo está allí igual que siempre, solo ha cambiado mi vida emocional y mi vida 2.0, tengo un gran vacío al que tengo que acostumbrarme :-)

      vuestras palabras son un gran consuelo para mi

      besos

      Elimina
  7. disfruta todo lo que puedas y vuelve que te esperamos
    besitos

    ResponElimina
  8. Ho sento molt Sònia. T'envio una abraçada molt i molt forta en aquests moments dificilíssims.

    ResponElimina
  9. Gracias por la entrada. Paso de la risa al llanto por momentos. Así sigo. Me he desvelado a las 7:30 (PERO SI SON VACACIONES!!!) Estaba soñando con ella... con ella y Luigi. Pero se iba. Ya no me he podido dormir más. Busco cosas, gente a la que le ronden las mismas ideas. Y encuentro este mensaje ;)

    Ayer volví a acordarme de este texto. Es un texto de la Biblia, que me alivia bastante. Todo tiene su tiempo y sé que ahora estoy en tiempo de llorar (y de buscar, y de reír a veces....) y que habrá tiempo para otras cosas:

    Todo tiene su tiempo, y todo lo que se quiere debajo del cielo tiene su hora:

    Tiempo de nacer y tiempo de morir,
    tiempo de plantar y tiempo de arrancar lo plantado,
    tiempo de matar y tiempo de curar,
    tiempo de destruir y tiempo de edificar,
    tiempo de llorar y tiempo de reír,
    tiempo de hacer duelo y tiempo de bailar,
    tiempo de esparcir piedras y tiempo de juntarlas,
    tiempo de abrazar y tiempo de abstenerse de abrazar,
    tiempo de buscar y tiempo de perder,
    tiempo de guardar y tiempo de tirar,
    tiempo de rasgar y tiempo de coser,
    tiempo de callar y tiempo de hablar,
    tiempo de amar y tiempo de aborrecer,
    tiempo de guerra, y tiempo de paz.

    Eclesiastés 3

    ResponElimina
    Respostes
    1. que bonito texto. para leer y releer.

      yo también río y lloro a la vez o una cosa después de la otra, o la otra después de la una... y duermo poco y mal
      y busco... y os encuentro!!

      enfin que seguiremos para bingo...

      gracias, un beso

      Elimina
  10. Descansa, disfruta de los tuyos, intenta reponerte y vuelve por aquí, que nos haces falta

    Por el idioma no te preocupes, con interés y corazón se supera
    Un abrazo
    Maite

    ResponElimina
    Respostes
    1. en eso estamos, maite...
      gracias por cuidarme un abrazo fuerte

      Elimina
  11. empiezo a sacar la patita por aquí

    he tejido muuuucho, y pronto lo veréis

    beososososso

    ResponElimina

Gràcies per deixar-me un comentari.