dimecres, 23 de juliol de 2014

D

en els últims anys, hi ha una sèrie de lletres que han marcat la meva vida...

A d'amigues, C de càncer, G de gospel, L de leucèmia, M de Mònika, R de recidiva, W de whatsapp...i d'alguna o altra manera ja us n'havia anat parlant.

Em faltava la D. La D de depressió.

Arran d'aquesta sortida de l'armari de la Gemma de Wasel Wasel Viviendo con ansiedad y depresión, m'he decidit a fer el que ja portava temps donant voltes a fer.

M'he passat 3 anys amb antidepressius. 3 anys enfonsada en un forat del que no entenc ni s'entén com m'hi vaig ficar. Si ho tenia tot... Doncs si, ho tenia tot però no podia deixar de plorar... No sóc conscient de quan va començar però ja feia temps que em trobava fatal, mals de cap, cansament, insomni, ...
En aquests 3 anys he hagut de tirar endavant una feina que no anava enlloc, he conviscut amb les operacions i la quimio de la meva sogra (allà estem, seguint lluitant), m'he engreixat una muntanya de quilos, he hagut d'aprendre a conviure amb l'entorn familiar que no sempre és el que ens esperem/ens agradaria i he conegut i perdut la nostra Moni.
També us he conegut a vosaltres, qui em llegiu, a algunes en persona, d'altres virtualment i us agraeixo de tot cor tot el vostre suport que no sabieu res i de qui he rebut tant i tant de carinyu...

De vegades millor, d'altres ensorrada... però si ho tenia tot...


Enfronto l'inici de les vacances havent deixat la medicació. Sense la feina que m'estava tornant de color gris. Amb l'empenta que donen els numerets de la bàscula que van avall. Sembla que a la fi hi ha llum al final del túnel. I que ens en sortirem. El ganxet, la mitja i el bloc m'han ajudat molt, així com saber que ereu a l'altra banda. En surto enfortida, una versió millorada de mi mateixa. Encara que trobant a faltar cada dia horrorosament aquells "com estàs?" De cara a la tardor, escola nova per als nens i replantejament de la meva vida laboral. I unes vacances de gaudir cada moment com si fós l'últim...

A més, avui fa 14 anys que ens vam casar... per molts anys, amor...

15 comentaris:

  1. I jo em pensava que estava soles. Mai m'haguera imaginat que estavem fent el mateix camí tu i jo, en la mateixa direcció sense saber l'una de l'altra. També són ja 3 anys per a mi... Els numerets a la meua bàscula només van avall, mai amunt. Cada cos és un món, oi? I mentrestant, la peresa ho domina tot... Ah, quina ràbia!

    Jo no crec que faça cap "sortida d'armari" al meu bloc però m'alegre per tu perquè has tingut la força necessària per fer-ho al teu. Recorda que estic (estem) aquí. :-)

    Besets mil i feliç aniversari! Ets la meua inspiració ♥

    ResponElimina
    Respostes
    1. no estas sola wapissima
      estàs lluny... això si... vas necessitant un mobil modern amb wasap i instagram siosi

      necessitava sortir de l'armari però ara em fa moltissisisisma vergonya jjajajaj, segurament canviaré l'estat del post o faré algo en uns dies... però de vegades fas coses perque les has de fer i no hi ha volta de full... trobava que us ho devia i si ha servit per a que no et sentis tan sola, ja haurà valgut la pena...

      3 anys... que ràpid passa el temps oi?

      tu si que ets la meua inspiració!!! mil besets de tornada ♥♥♥

      Elimina
  2. Felicitats. Pels catorze anys. Per deixar la medicació. Per perdre. Per guanyar. Per cantar (la música, quina gran teràpia!!!). Per teixir camins i tapets. Per estimar. Per seguir lluitant sempre. Per no deixar d'aprendre mai. Per no plegar. I gràcies. Per ser-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. sembla que fos ahir que vam anunciar aquell casament per triplicat a la feina, quina risa eh!!!
      i tu has estat sempre al meu costat, encara que ja faci (quan?) que no compartim l'esmorzar...
      m'alegra molt que un dia vaig pensar que deixavem de ser companyes de feina però seguiriem sent amigues i no em vaig equivocar

      i m'encanta com escrius, llàstima que ultimament et prodiguis tan poc... serà que tens moltisisisisisimes coses entre mans

      una abraçada i busquem un dia al setembre jaAAA

      Elimina
  3. Endavant! Tu pots, no ho dubta ningú!
    Una abraçada i feliç aniversari!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. jo ho dubto de vegades, però m'ho vaig repetint ^_^
      sort d'aquestes coses que se'ns acudeixen així aloloco...

      una abraçada!!!

      Elimina
  4. ostres quin greu!!! pero com tu dius hi ha llum al final del tunel, i mica en mica t'hi aniràs acostant! n'estic segura! segurissima!! molts molt ànims! i quan decaiguis, agafa fil i agulla i treu-te els mals de caps creant qualsevol de les cosetes tant boniques que fas!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. hi ha llum!! però fins que no veus aquell puntet, el camí és llarg i penós
      sobretot si no hi ha un motiu "aparent" o prou justificat

      diria que tinc mig peu a fora a hores d'ara i una de les mans que m'ha anat empenyent heu estat vosaltres, estigueu-ne segur@s!!!

      mil petons

      Elimina
  5. No se on ho vaig sentir: "allò que no acava amb nosaltres ens fa més forts" o algo així. Crec que si has pogut amb aixó podràs aconseguir el que vulguis.

    Molts petonassos guapa

    ResponElimina
    Respostes
    1. jo la sabia en castellà així com "lo que no te mata te hace más fuerte" i realment així és...

      petonassos!!!

      Elimina
  6. Doncs, t'he de dir que quan passo pel teu blog (sempre "de puntetes", em costa molt escriure comentaris) veig "D" de determinació, "D" de disponibilitat, "D" de destresa....i moltes més. Una abraçada molt molt forta!
    Bones vacances i Feliç aniversari (una mica tard) ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. m'agraden aquestes D que m'adjudiques ^_^
      no m'agrada que no em comentis quan passes de puntetes

      gràcies per aquest

      una abraçada

      Elimina
  7. No sé por qué no se me publica el comentario...

    Bueno... jjajaja, eso... que MUCHAS FELICIDADES!!! Que no te he podido escribir antes, pero que me alegró mucho leerlo !!!

    ResponElimina
  8. Princesa... em sap greu, molt de greu. Em sap greu no haver parat més l'orella i no haver estar més a prop. Però el que em sap més greu de tot és que hagis conviscut amb això sent com ets, una llum tota tu, una persona bona de debò.

    La feina, els quilos, el cansament, l'estrés... se'ns empassen, se'ns mengen, no ens deixen respirar... però no són importants. El més important de tot som nosaltres i intentar trobar la felicitat en el que tenim al voltant i intentar canviar tot el que no ens agrada del que tenim al voltant.

    Així que me n'alegro per tu. M'alegra molt que li plantis cara a tantes coses, que prenguis les decisions que feia temps que volies prendre, que diguis "fins aquí i prou" i pensis en tu. Perquè t'ho mereixes. Et mereixes tota la felicitat del món i tirar endavant de la millor manera possible, aprofitant tot el que t'ofereix la vida.

    Un petonàs, bonica.

    ResponElimina

Gràcies per deixar-me un comentari.